“No dubtis que un petit grup de ciutadans reflexius I compromesos pugui canviar el món; de fet és l’única cosa que sempre l’ha canviat “ – Margaret Mead
Sí, avui també són possibles els canvis socials que milloren el benestar dels ciutadans, d’un grup o d’una comunitat. Malgrat tot no són freqüents ni tampoc fàcils.
De fet aquests tenen el seu origen en la ment de la persona. Parteixen d’un grup d’estudi, d’uns investigadors socials, d’uns analistes, d’uns col·lectius que consideren que els seus drets estan inculcats o senzillament d’una voluntat col·lectiva que opta per millorar el benestar social.
Quan es produeix aquesta situació s’inicia un procés, moltes vegades lent, de maduració i de propagació. Hi ha promotors, però no líders. Aquests inicien campanyes per mitjà dels canals que disposen: assemblees, associacions de veïns, diaris, ràdios locals, etc.
Aquests canvis però, no són posibles quan les actituds d’aquells que s’adhereixen són de sentiment solidari, però no de treball real pel canvi. Aquestes actituds sovint es tradueixen amb expressions i frases fetes com: “m’agradaria, estaria bé, no és fácil, no ens ho permetran…”
Sovint aquestes lluites socials també són frenades quan els partits polítics les fan seves de tal manera, que en apropiar-se-les a partir d’un electoralisme estèril i partidista, divideixen o fragmenten el moviment que reclama aquests canvis.
Com apunta Manel Castells en el seu article “Independència?”: La psicología política i l’experiència històrica coincideixen en assenyalar que, quan una majoria social pensa quelcom contrari a allò proclamat per les institucions i aquest pensament es converteix en pràctica, són les institucions les que canvien.
Un profesor de sociología de la universitat de la Sorbonne, en un llibre que titula “Els canvis socials” escrit després dels fets del maig del 68, explica que normalment els canvis socials sorgeixen d’una idea o d’una proposta, però perquè esdevinguin reals és necessari que el desig es converteixi en convicció. Quan això passa els canvis socials són imparables.
Cal deixar ben clar que sempre és el poble o ciutadania qui inicia el procés que, tard o d’hora, provocarà el canvi.
En la darrera etapa és quan apareix el líder, el qual aglutina i personifica el moviment. És el cas de Martin Luther King en el moviment de Drets Civils als Estats Units de Nordamèrica o de Lech Walesa a Solidarsnoc de Polònia.
(Us animem a donar la vostra opinió sobre aquest article)
