Per sort, el termini de presentació de sol·licituds per oferir-se per a albergar el cementiri nuclear, altrament dit A.T.C. ("Almacén Temporal Centralizado"), ja fa dies que ha expirat. Però des de Sopa de Pedres no podem estar de preguntar-nos quin hagués estat el procediment correcte per a oferir terrenys del nostre terme municipal per a la construcció d’un cementiri nuclear centralitzat per a residus radioactius d’alta activitat, de totes les centrals nuclears de l’estat espanyol, i d’un centre d’experimentació nuclear.
Pensem que, d’entrada, l’actitud del govern Zapatero no ha estat la més idònia. Això de rentar-se les mans i que decideixin els municipis, la gran majoria dels quals tenen nul·la capacitació envers les radiacions nuclears, té un baix cost electoral però atorga unes competències excessives a uns nuclis urbans de baixa població i, per tant, de baix nivell de recursos de tota mena. D’altra banda, el Parlament català es va pronunciar en contra d’aquesta mena d’instal·lacions al nostre país. La polèmica, doncs, ja està servida: quina veu té més validesa, la del govern central, la del govern autonòmic o la del govern local? Pel que fa a la M.A.T., a Santa Coloma i a molts altres municipis tenim l’experiència que la veu local no té cap valor. Però potser el valor li hagués donat un ampli pronunciament electoral, mitjançant consultes populars en els municipis afectats.
I què ha passat a Ascó, únic municipi de Catalunya que ha acceptat l’oferta de Madrid? Doncs que set persones han decidit que al seu municipi si pot instal·lar un ATC. Però, si busquem a les hemeroteques, comprovem que cap d’elles no ho havia plantejat en la darrera campanya electoral, per la qual cosa ningú no els va votar, es a dir, no tenen cap representativitat, per a prendre una decisió d’aquesta magnitud. Així, doncs, hi ha una manca de democràcia, total i absoluta.
Com s’hagués pogut solucionar? Molt senzill: una consulta popular on tots els veïns expressessin la seva opinió, precedida, no cal dir-ho, d’una bona campanya informativa, on es fes pedagogia i s’informés correctament i totalment, posant a debat tots els aspectes i punts de vista: que si l’ATC donarà llocs de treball, que si el municipi que l’aculli tindrà un centre de recerca de primer nivell que serà un focus de desenvolupament i investigació molt important i una referència europea en el sector, que si aquest centre d’experimentació nuclear disposarà d’un reactor que realitzarà proves i experiments, que si ja és perillosa una central nuclear, imaginem una que ‘juga’ a experimentar amb una energia tan perillosa, que si els residus no són només perillosos avui sinó durant milers d’anys, malgrat que l’ATC tingui una vida útil d’uns seixanta anys, que si la capacitat radioactiva que haurà de suportar l’ATC supera amb escreix la de Txernòbil…
Encara més, però. I la resta del territori? Perquè no estem parlant d’un petit abocador d’escombraries domèstiques que afecta només un zona limitada, si no d’un abocador de deixalles radioactives amb una influència d’ampli abast territorial. I els llocs per on han de passar, en el seu viatge cap el cementiri, aquells residus generats per les centrals nuclears? Què no tenen rés a dir? Perquè el risc d’error humà, d’atac terrorista o d’accident en el transport, no el podem pas obviar.
Des de Sopa de Pedres, una vegada més, constatem la manca de democràcia participativa, la manca de voluntat dels polítics de deixar parlar a la ciutadania, de tenir en compte la seva opinió i actuar en conseqüència, perquè a aquest polèmic magatzem, si alguna cosa li ha faltat, ha estat debat i recollida d’opinions dels ciutadans, no només a nivell municipal si no, com a mínim, a nivell comarcal.
Els ciutadans, una vegada més, ens hem deixat trepitjar la nostra voluntat, la qual ni l’hem poguda manifestar d’una manera aclaridora per als propis polítics, que, senzillament, haurien de seguir-la, i s’estalviarien molts malts de cap….
Hem deixat passar el tren de la participació democràtica en la presa de decisions pel que fa a la M.A.T., pel que fa al A.T.C., … I a nivell local en temes cabdals com ara la viabilitat econòmica de la nova piscina. Però no podem permetre que ens passi el mateix i deixar en mans dels polítics més decisions que ens afecten a tots nosaltres. Dos exemples actuals: la Iniciativa Legislativa Popular que pretén prohibir les curses de braus però amb excepcions, com ara els corra-bous. I a nivell local, l’obertura del carrer Maragall, tant debatuda en allò que un cop es va nomenar debat del P.O.U.M. i que, sembla, ha tingut la mateixa sort que el brau a l’arena…
revista Ressò, febrer de 2010
