Avui dia, cada vegada més, es veu que el model polític representatiu és insuficient. Cal canviar de paradigma i crear les condicions perquè tots els ciutadans puguin participar en les decisions polítiques. Primer de tot cal que ens ho creiem perquè és fàcil dir que els polítics fan el que volen, o bé que la gent no l’interessa participar i que els costa sortir de casa. La participació de la ciutadania en les decisions polítiques és un dret i una responsabilitat. Jo no sé si encara patim, en part, les seqüeles dels 40 anys de dictadura, on en aquell règim no havies, millor dit no podies, decidir res perquè els que manaven ja ho feien per tots, i a més no consentien opinions diferents a les seves.
Després amb el canvi de règim potser ens vam pensar que anant a votar cada quatre anys ja n’hi havia prou. Està clar que això és erroni si observem el desencís de molta gent i les crítiques que es fan als governants.
Segons un estudi recent sobre les experiències de participació ciutadana a Catalunya, en aquests últims anys:
1. Durant la segona meitat dels 90, la major part d’experiències es concentraven a l’àrea Metropolitana de Barcelona. En els últims anys els mecanismes de participació ciutadana ha augmentat notablement en tot el territori.
2. La majoria dels municipis estudiats tenen regidoria de participació ciutadana.
3. La quantitat de tècnics que s’hi adscriuen i el pressupost que tenen serien dos indicadors més de la “salut” de la participació ciutadana.
4. Quan als mecanismes, la majoria es concentra en l’elaboració de reglaments de participació.I els àmbits preferents són de joventut, cultura, medi ambient o urbanisme, amb alguna incursió-notable- en els pressupostos participatius (Sta. Cristina d’Aro). Cal apuntar la importància de la figura dels Consells: fàcils d’organitzar, caràcter esporàdic i la seva temporalitat limitada.
Finalment no hi ha massa referències al caràcter vinculant dels mecanismes de participació.Hi ha una concepció molt estesa de la participació ciutadana com a recurs consultiu i/o informatiu.
5. Els principals problemes i dificultats són: la dificultat de mobilitzar la ciutadania en general i especialment la ciutadania no organitzada. És més fàcil la participació puntual i en assumptes molt concrets. Tanmateix aquesta dificultat posa al descobert la manca de comunicació política. Una comunicació que hauria de ser capaç de contrarestar l’individualisme i vèncer les reticències envers la política. Una manca de confiança envers els governs locals o fins i tot envers la participació ciutadana. Finalment, la manca de cultura participativa, tant dels ajuntaments com de la pròpia població.
6. Qui avalua processos participatius?. Es distingeixen diferents dimensions : tècnica, política, ciutadana o de resultats. Alguns ajuntaments situen l’avaluació en mans ’assessors
externs, que podran valorar els processos de manera més neutral.
En la nostra ciutat hem començat a fer alguns passos però caldria preguntar-se què més hem de fer per crear una cultura de participació que vol dir:
– Fer una política de proximitat i diàleg,
– Fer pedagogia que la cosa pública és cosa de tothom i que la participació ciutadana no és una concessió sinó un dret,
– Cal acotar els objectius, metodologia i repercussió política dels resultats,
– Dissenyar una bona política de comunicació,
– S’han d’involucrar totes les àrees de l’ajuntament de forma transversal,
– Recórrer a mecanismes d’eficàcia provada, i
– Endegar un procés avaluador.
Bé ja ho veieu, hi ha (una bona) feina per a tothom.
revista Ressò, maig 2009.
